Este cap de setmana al Naraniga Gastromusic Micro Jornades Flamenco Rock amb el concert de Calaverica Rumba Club, sessió de Black Lailo i les projeccions de Tiempo de Leyenda i Bajarse al Moro.
Dissabte a la vesprada tindrem al Naraniga a Calaverica Rumba Club
una formació de rumba/rock mestís que va naixer l'estiu de 2012 a
Castelló, és un grup de rock amb formació de rumba, guitarres, baix i
caixó flamenc, els seus temes van des de la canço d'autor i la rumba,
passant pel rock amb aires fronterers. Molta energía i realitat, des de
la perifèria de Castelló.
Dissabte a la nit BLACK LAILO ens preparà un
set amb un recull de temes coneguts i rareses amb el fil conductor del
flamenc rock, rumba. fussió i quinquilleo... Sonaran Smash, El Gato,
Módulos, Els Amador, Veneno i molt més... una opció divertida per
arrancar la nit!!!!
Diumenge a la vesprda al Naraniga projecció del documental TIEMPO DE LEYENDA
"La leyenda del tiempo" (Polygram, 1979) és el disc inaugural del nou flamenc. "Tiempo de leyenda" Es tracta d’un documental excel.lent, el germà gran d’una altra peça sobre el seu precursor, el també magistral "Veneno" (CBS, 1977). "Tiempo de leyenda" comença amb la prehistòria de la fusió entre el flamenc i el rock. I el primer que crida l'atenció és que malgrat estar escoltant autèntics genis de la música espanyola, la humilitat forma part del discurs des de bon principi. Ricardo Pachón, productor de "Veneno" i "La leyenda del tiempo", avisa que aquests no són discos que inventen res: Sabicas ja havia mesclat el rock i el flamenc amb Joe Beck : "Rock encounter" (Long Hair Recors, 1970) i Smash havia fet el mateix amb Manuel Molina –futur Lole y Manuel- el 1972. Però no és fins que Camarón s’hi posa que l’estil no pren entitat pròpia. Tot i així, el disc no és un èxit comercial, Paco de Lucía s’ho rumia abans de dir que és una obra mestra i el mateix Camarón en té els dubtes un cop l’ha enllestit. Tot això no surt en aquest documental –apareix a "Dame Veneno"-, on fa la falsa impressió que tots estaven molt convençuts de la magnitud de l’obra.
Rubem Dantas, el percussionista brasiler del disc, Jorge Pardo, saxofonista, els germans Marinelli, el Tacita i Kiko Veneno aporten comentaris anecdòtics que donen una molt bona idea de l’ambient de gravació que es va viure durant el mes que van passar a l’estudi gran de Polygram a Madrid, una espècie d’Electric Ladyland castís –els estudis on es va gravar en pla totalment comunal el darrer disc de la Jimi Hendrix Experience.
Un cop més, el bon humor dels participants llavors i ara –Juan "El Camas", cuiner i “palmero”, torna a estar histriònic– fan que el documental se situï quasi al nivell de la comèdia. Per altra banda, tot i la canya que li van clavar al disc –els crítics puristes del flamenc- amb la perspectiva del temps, tot plegat es mira amb l’alegria dels que se saben vencedors –la història hi ha jutjat a favor– i Pachón, Tomatito i la resta parlen cofois d'un mal moment que al final s’ha convertit en gloriós. Tampoc es toca d’aprop el tema de les drogues que si bé en el documental de "Veneno", del qual parlàvem abans, avisava d’alguns dels problemes que va crear, aquí només es menciona per part de Camarón que diu que una de les raons per a que el disc sortís bé és que anaven ‘alicataos’.
A part de l’opinió dels implicats, un altre element exigible a aquest tipus de documentals és el descobriment de gravacions inèdites i d’això també n’hi ha un bon grapat: des d’un recital d’un jove Camarón a la "Venta de Vargas" fins al concert en directe que van fer el grup que va gravar la “Leyenda del tiempo” a la plaça les Arenas de Barcelona amb Weather Report , Stanley Clarke i Wayne Shorter –que curiosament tornava a ser a Barcelona 24 hores abans que s’estrenés aquest documental.
El tractament de la imatge de la pel·lícula està fet amb originalitat i en cap moment es nota una baixada de ritme malgrat l’ús de moltes fotografies. Els textos sobre impresos i les panoràmiques resolen satisfactòriament la falta de metratge en vídeo.
"La leyenda del tiempo" (Polygram, 1979) és el disc inaugural del nou flamenc. "Tiempo de leyenda" Es tracta d’un documental excel.lent, el germà gran d’una altra peça sobre el seu precursor, el també magistral "Veneno" (CBS, 1977). "Tiempo de leyenda" comença amb la prehistòria de la fusió entre el flamenc i el rock. I el primer que crida l'atenció és que malgrat estar escoltant autèntics genis de la música espanyola, la humilitat forma part del discurs des de bon principi. Ricardo Pachón, productor de "Veneno" i "La leyenda del tiempo", avisa que aquests no són discos que inventen res: Sabicas ja havia mesclat el rock i el flamenc amb Joe Beck : "Rock encounter" (Long Hair Recors, 1970) i Smash havia fet el mateix amb Manuel Molina –futur Lole y Manuel- el 1972. Però no és fins que Camarón s’hi posa que l’estil no pren entitat pròpia. Tot i així, el disc no és un èxit comercial, Paco de Lucía s’ho rumia abans de dir que és una obra mestra i el mateix Camarón en té els dubtes un cop l’ha enllestit. Tot això no surt en aquest documental –apareix a "Dame Veneno"-, on fa la falsa impressió que tots estaven molt convençuts de la magnitud de l’obra.
Rubem Dantas, el percussionista brasiler del disc, Jorge Pardo, saxofonista, els germans Marinelli, el Tacita i Kiko Veneno aporten comentaris anecdòtics que donen una molt bona idea de l’ambient de gravació que es va viure durant el mes que van passar a l’estudi gran de Polygram a Madrid, una espècie d’Electric Ladyland castís –els estudis on es va gravar en pla totalment comunal el darrer disc de la Jimi Hendrix Experience.
Un cop més, el bon humor dels participants llavors i ara –Juan "El Camas", cuiner i “palmero”, torna a estar histriònic– fan que el documental se situï quasi al nivell de la comèdia. Per altra banda, tot i la canya que li van clavar al disc –els crítics puristes del flamenc- amb la perspectiva del temps, tot plegat es mira amb l’alegria dels que se saben vencedors –la història hi ha jutjat a favor– i Pachón, Tomatito i la resta parlen cofois d'un mal moment que al final s’ha convertit en gloriós. Tampoc es toca d’aprop el tema de les drogues que si bé en el documental de "Veneno", del qual parlàvem abans, avisava d’alguns dels problemes que va crear, aquí només es menciona per part de Camarón que diu que una de les raons per a que el disc sortís bé és que anaven ‘alicataos’.
A part de l’opinió dels implicats, un altre element exigible a aquest tipus de documentals és el descobriment de gravacions inèdites i d’això també n’hi ha un bon grapat: des d’un recital d’un jove Camarón a la "Venta de Vargas" fins al concert en directe que van fer el grup que va gravar la “Leyenda del tiempo” a la plaça les Arenas de Barcelona amb Weather Report , Stanley Clarke i Wayne Shorter –que curiosament tornava a ser a Barcelona 24 hores abans que s’estrenés aquest documental.
El tractament de la imatge de la pel·lícula està fet amb originalitat i en cap moment es nota una baixada de ritme malgrat l’ús de moltes fotografies. Els textos sobre impresos i les panoràmiques resolen satisfactòriament la falta de metratge en vídeo.
Divendres a les 12 sessió golfa al Naraniga Gastromusic
de "Bajarse al Moro" una de les comèdies inoblidables dels anys 80.
Dirigida per Fernando Colomo, la pel·lícula està protagonitzada, entre
d'altres, per Aitana Sánchez Gijón i Juan Echanove.
Chusa i Jaimito són cosins. Comparteixen pis a Madrid amb Alberto, que
és policia. Per guanyar diners, els primers es dediquen a "baixar al
moro" per comprar haixix i després vendre'l a Madrid. Un dia, Chusa
acull al seu pis a Elena, una jove que s'escapa de casa cada vegada que
es baralla amb la seva mare. Chusa vol que Elena l'acompanyi a Àfrica a
per més haixix, però abans Elena haurà de fer front a alguns
imprevistos.
El 1985, s'estrenava a Saragossa l'obra teatral
'Bajarse al moro', una comèdia sobre joves que busquen el seu lloc al
món signada per José Luis Alonso de Santos. Molts anys després, després
multitud de representacions, haver estat traduïda arreu del món i, fins i
tot, estar integrada en els plans d'estudi del nostre país, 'Bajarse al
moro' segueix mantenint tot el seu interès i frescor.
La banda sonora de tota la peli és obra del grupo Pata Negra, els seus membres apareixen en varies escenes
No hay comentarios:
Publicar un comentario